Notícies

IL TURCO IN ITALIA

Us recordem que el proper dissabte, 18 de maig de 2013, a les 20.00 hores, tindrà lloc l’estrena de l’òpera “Il turco in Italia” de G. Rossini.



Gioachino Rossini: Il turco in Italia

Il turco in Italia és una comèdia. Això vol dir que el lloc de l’acció i els personatges són contemporanis, que planteja una situació inicial que s’enreda progressivament per culpa dels defectes dels personatges, i que acaba amb un final feliç. Però Il turco in Italia inclou a més una originalitat insòlita a l’època: un dels personatges és l’autor i interfereix en l’argument i pressiona als personatges. El recurs aconsegueix així esquerdar el convencionalisme del gènere i introduir en la trama una mica d’aire fresc i de sorpresa. 
La situació inicial la crea l’arribada, a una platja prop de Nàpols, del príncep turc Selim on es troba amb dues dones antagòniques: d’una banda la seva antiga amant, la turca Zaida, que se l’estima malgrat que ell l’havia refusada perquè creia injustament que no li havia estat fidel, i la italiana Fiorilla, una dona frívola, casada amb el complaent don Geronio però acompanyada sempre pel galant Narciso, que Selim vol incorporar al seu harem. La relació de les dues dones amb el príncep turc la manipula el poeta perquè vol propiciar el final feliç de la reconciliació de Selim i Zaida i l’escarment de la frívola Fiorilla.
El primer acte comença a la platja on un grup de gitanos canta alegrement i on desembarca Selim. Fiorilla el veu, el troba atractiu i el convida a prendre un cafè a casa seva. L’autor, que veu a venir la confrontació entre Zaida i Fiorilla, troba que és un bon tema per a una comèdia i suggereix a Zaida que vagi també a prendre cafè, i recomana a don Geronio que sigui més sever amb la seva dona. Però inevitablement el conflicte esclata a la platja on Salim ha citat Fiorilla i on hi acaben confluint tots els personatges. Primer, es troben Selim i Zaida que es reconeixen i s’abracen, i després Fiorilla que flirteja descaradament amb Selim i  provoca així la ira del marit, del galant i de Zaida. Finalment les dues dones s’enfronten fins arribar a les mans i es produeix aquell esclat de confusió, tan del gust rossinià, que s’expressa amb el magnífic concertant amb què acaba el primer acte. 
El segon acte se situa en una fonda on van convergint també els personatges: primer, Selim i don Geronio que discuteixen perquè Selim, d’acord amb els costums turcs, vol comprar Fiorilla i després Fiorilla i Zaida, perquè la italiana vol demostrar a la turca que és ella la preferida de Selim. De fet, el turc no vol triar-ne només una i això produeix baralles i reconciliacions que tenen la funció de fer més divertida l’escena. Però finalment tots convergeixen en una festa de comiat de Selim en què els protagonistes es disfressen d’un altre personatge per aconseguir els seus objectius. En mig d’aquesta confusió, el poeta que s’adona que Zaida s’embarcarà amb Selim, vol que Fiorilla es penedeixi de la seva frivolitat i recomana a don Genaro que amenaci Fiorilla amb un divorci. L’amenaça fa el seu efecte: la muller es penedeix i el poeta recomana al marit que la perdoni. L’obra acaba així amb les dues parelles reconciliades.

La dramatúrgia de Christof Loy per a Il turco in Italia    

Il turco in Italia amb un argument certament enrevessat, no és fàcil de posar en escena. Christof Loy, però, ha aconseguit una perfecta sintonia de la seva dramatúrgia amb la singular comicitat d’aquesta òpera de Rossini. I turco in Italia és una opera buffa i això exigeix prescindir d’una dramatúrgia emfàtica: opta per una escenografia poc artificiosa que sembla ser només un indicatiu de l’espai on s’esdevé l’escena però que vol deixar tot el protagonisme a l’acció. Així, per exemple, quan s’alça el teló l’espai és gairebé buit i en el centre hi ha només una rulot. I d’aquesta rulot surten els gitanos, però no tres o quatre, sinó unes dues dotzenes, com si fos la cabina dels germans Marx a Una nit a l’òpera: l’efecte hilarant és immediat però, en canvi, els recursos semblen relativament simples i modestos. I el mateix fa quan el príncep turc arriba en una catifa voladora que té un efecte divertit sense que el truc sembli voler exhibir cap recurs tecnològic. Aquest és un estil que Christof  Loy mantindrà al llarg de tota la producció.
El més important, però, és la manera com el director d’escena  adequa el moviment escènic a la música de Rossini. Fa que el moviment dels cantants segueixi el ritme de la música. I en sintonia amb el codi de Rossini i de la comèdia, l’espai i el vestuari són aproximadament contemporanis, la comicitat sembla un objectiu de la producció i la moralitat final es fa molt explícita. 

En aquesta òpera contarem amb la direcció musical del mestre Víctor Pablo Pérez i amb les veus d’ Ildebrando d’Arcangelo, Nino Machaidze, Renato Girolami, David Alegret, Pietro Spagnoli, Marisa Martins i Albert Casals. També contarem amb l’Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu.


Aquesta òpera també es representarà els següents dies:

23 i 28 de maig; 4 i 6 de juny de 2013 a les 20:00h
1 de juny de 2013 a les 18:00h